lunes, 28 de agosto de 2017

Descobrir l’evangeli de la pau i l’amor a la terra de Sant Francesc



He viscut, del 6 al 12 d’agost amb el grup Castell de Llum, una gran experiència de fraternitat, convivència i immersió en l’esperit franciscà, amb el lema “Instruments de la vostra pau”. Hem conegut la diversitat que representen l’austeritat franciscana dels temples petits amb capelletes i bosc al voltant, d’una banda, i les grans esglésies i catedrals que han renovat i enriquit notablement l’art des del Renaixement fins ara. Tot és treball per donar glòria a Déu. Hem menjat pasta, hem estat unes hores a Roma, on també vam escoltar el Papa Francesc amb la reflexió de l’audiència setmanal, i hem entrat en una terra que ha donat, en definitiva, el gran patrimoni de l’evangeli a la humanitat dels últims 800 anys. La vintena de pelegrins hem compartit sis dies inoblidables. “Que on hi hagi odi, hi posi amor; on hi hagi ofensa, perdó; on hi hagi discòrdia, hi posi veritat; on hi hagi el dubte, la fe; on hi hagi desesperació, hi posi la llum; on hi hagi tristesa, la joia!” (Pregària de Francesc). Aquest és el desig que ha estat impregnant-nos en una línia de continuïtat, dins la qual hem tornat a casa amb desig de seguir en el camí de la vida amb pau.

Assís per dintre i per fora

El dilluns 7 d’agost, vam conèixer Assís per dintre i per fora, físicament i espiritualment. Va ser un dia intens, amb moltes vivències compartides en la ruta franciscana. Sant Francesc i Santa Clara, amb tota la ciutat d’Assís, són els noms propis d’aquesta primera jornada completa. Primer vam visitar l’església de Santa Clara (1193-1253), amb les meravelles d’aquesta dona transformadora que va ser contemporània de Francesc (1182-1226). Vam contemplar el sepulcre amb el cos incorrupte de Clara, tota l’església amb la seva riquesa i una mostra de les vestimentes i hàbits tant de la santa com de Francesc, amb el color cendrós potser poc seguit amb fidelitat des dels diferents carismes que va fundar.
Després, vam caminar per Assís, passant per la Plaça de l’Ajuntament, i vam baixar fins a la basílica de Sant Francesc: la de sota, la baixa, amb el punt culminant davant la tomba del titular d’un temple que es va començar a construir el 1228, només dos anys després de la mort de Francesc, i després tota la riquesa que s’acumula en un recorregut de calor, espiritualitat i coneixement sobre la vida del sant fundador d’un orde, una espiritualitat concreta i sobretot un estil de seguir Jesús vist per molts com a revolucionari i alhora com una realitat més fidel a l’evangeli. Així s’intueix en un quadre, a la basílica superior, en què es veu la Mare de Déu entre Sant Francesc i Sant Joan. Maria, però, assenyala amb el dit polze Francesc per indicar qui és més proper als ensenyaments de Crist. Francesc, per cert, no va ser sacerdot però va tenir autorització del Papa de l’època per fundar un orde. Va ser un matí marcat també per la pregària, feta en diferents fases mentre visitàvem les tombes de Clara i Francesc i també just abans de dinar.

A la tarda, vam baixar fins a la basílica de Santa Maria dels Àngels. És el referent del Francesc que s’encomana a la misericòrdia de Déu. A dintre del temple, es veu la Porciúncola, una petita capella primitiva on Francesc va tenir una visió de la Mare de Déu assistida per àngels. És un petit temple en què, si entrem per una porta i sortim per una altra lateral (en té dues), sortim amb els pecats perdonats. Això, amb el procediment de la indulgència plenària (confessar-se i combregar els 8 dies anteriors o posteriors i resar Parenostre i Credo a dins la Porciúncola), és una bona oportunitat. El perdó d’Assís es mostra com un gran referent de la visita, amb la basílica moderna que engrandeix el carisma franciscà davant del món en una combinació d’art immens amb petitesa i humilitat franciscana. En aquest conjunt arquitectònic, al costat de la petita ermita, també vam veure el lloc físic on va morir Sant Francesc.

Finalment va ser especialment intensa l'estona de silenci en pregària de contemplació a Eremo delle Carceri, un lloc paradisíac dalt de la muntanya entre el silenci. Francesc hi anava a passar 40 dies només pregant, des de la seva senzillesa evangèlica.

Las periferias de San Francisco

La Ruta Franciscana con el grupo Castell de Llum entró el martes 8 en algunas de las periferias de San Francisco, concretamente en Foligno, Spoleto y Perugia, donde el santo de Asís estuvo por diferentes motivos (encarcelamiento, persecución o derrota en batallas), siempre con espíritu de radicalidad evangélica, paz y reconciliación. Fue precisamente volviendo de Foligno a Asís cuando Francisco compartió su capa con un pobre que se le cruzó en el camino y necesitaba ropa. Para nuestro grupo, entre otras numerosas vivencias, fue muy intensa espiritualmente la media hora de oración vivida por algunos en la catedral de Perugia, dedicada al diácono San Lorenzo.


Roma i contacte amb el successor de Pere

Roma i l'audiència general del Papa van ser protagonistes el dimecres 9 d’agost en aquesta Ruta Franciscana. Vam participar en la trobada amb el pontífex, a l'Aula Pau VI del Vaticà, on Francesc va contraposar l'actitud de "molts catòlics que es creuen superiors i pensen que no necessiten el perdó" amb la dels qui "saben que són pecadors i confien en la misericòrdia del Senyor". En acabar la catequesi amb les salutacions, Francesc va sortir molt a prop de nosaltres. Va ser una experiència emocionant per a tothom. Després de l'audiència, vam ser encara una estona pel Vaticà. A la tarda, vam fer una visita panoràmica per Roma i ens vam aturar uns minuts per la zona de la Fontana de Trevi. Durant la convivència fraterna del grup, vam compartir comentaris sobre Sant Francesc, que va haver d'anar també a la Ciutat Eterna per demanar al Papa del seu temps l'autorització per fundar el seu primer orde.





Estigmas y signos de divinidad en el santo de Asís

El grupo Castell de Llum vivió el jueves 10 de agosto un nuevo día completo y muy intenso. Subimos al Santuario de La Verna, situado en un parque natural montañoso a 1.000 metros de altura y unos 100 kilómetros al norte de Asís. En este impresionante espacio de silencio, naturaleza y contemplación, San Francisco vio impresos en 1224 los estigmas, las llagas de Jesús, dos años antes de morir. Fue impresionante la vivencia espiritual y de contacto con la armonía de la creación en un lugar donde celebramos la Eucaristía en la fiesta litúrgica de San Lorenzo, visitamos la gruta y la capilla de los estigmas, junto con otros espacios del complejo, y tuvimos incluso una fuerte tormenta al final, como si Dios nos quisiera explicar la tensión en forma de tribulación que Francisco vivía en ese mismo paraje para invocar al Dios de la paz frente a su silencio y su preocupación por el mal y el infierno (La Verna es un nombre italiano que evoca las imágenes bíblicas de ese lugar del fuego y del mal). Pero el bien y la reconciliación entre los hombres triunfan ante el Creador.

Por la tarde, visitamos Arezzo. Francisco pasó por esta espléndida ciudad de camino a Roma, donde llegó para ver aprobada por el Papa su orden. La catedral dedicada a San Donato, la iglesia de Santo Domingo, la Plaza Mayor (escenario e la película 'La vida es bella') y la memoria de la Segunda Guerra Mundial fueron otros ingredientes de Arezzo, con un precioso templo dedicado al santo de Asís y rincones y calles con un gran sabor. Finalmente, por la noche, participamos en una vigilia de oración celebrada en la iglesia-convento de San Damián, nuevamente en Asís. En el exterior, por la gran cantidad de gente que había, vivimos nuestra "oración e interioridad a la fresca", con cantos que elevaban el espíritu y alegraban los corazones. Este encuentro se organiza para conmemorar el Tránsito de Santa Clara, en la memoria de su fiesta litúrgica, e incluyó salmos, una breve explicación sobre la confianza que Clara de Asís tuvo en Dios al ser acogida por Francisco en ese mismo lugar y su gran capacidad de entrega a los demás.

El primer pessebre, protagonista d’un nou dia d’espiritualitat

Els santuaris de Fonte Colombo, on Sant Francesc va escriure la regla del seu orde, i Greccio, on va posar en escena el primer pessebre del món (vivent), van ser el divendres 11 d’agost els llocs del recorregut per al grup Castell de Llum dins el penúltim dia de la Ruta Franciscana. A Fonte Colombo, vam gaudir del silenci i la contemplació de la natura, així com del temple principal i de nombroses capelletes, grutes i espais oberts, amb vistes espectaculars a la Vall de Rieti i a les muntanyes del voltant. A Greccio, vam passejar pel poble, on vam visitar una exposició de pessebres en forma de diorames i l'Església, on vam invocar Déu en el misteri del naixement del seu fill Jesucrist, a través de l''Adeste Fideles'. Ja al santuari, vam tornar a immergir-nos en la preciosa combinació natura-arquitectura, amb el lloc físic del primer pessebre com a punt principal. Les vistes van ser igualment fantàstiques.

I al vespre, ja a Assís, vam participar en la processó de Sant Rufí, màrtir de l'any 239 i titular de la catedral de la ciutat franciscana. Aquesta festa és l'endemà de Santa Clara i, per tant, ens trobàvem en la vigília. La vetlla, presidida pel bisbe d'Assís, Domenico Sorrentino, i amb la participació de l'alcaldessa i altres autoritats civils, va incloure una celebració inicial de la paraula a l'església del bisbe patró, una joia del Renaixement, i el recorregut fins a la Plaça de l'Ajuntament, on es va fer la pregària central, que va donar pas a la tornada a la catedral. A la mateixa basílica de Sant Rufí, el pastor va impartir la benedicció final. Cants molt ben coordinats i acompanyats per una banda de música, repic de campanes, silencis i pregàries molt participatives van ser els principals ingredients d'una celebració que ens va fascinar, amb el marc incomparable dels carrers d'Assís, estrets, il·luminats i empedrats, amb cases i racons indescriptibles.

Orvieto, última parada del recorrido antes del regreso

Y el sábado 12 de agosto, el grupo Castell de Llum finalizó la ruta franciscana al completar una gran experiencia de fraternidad como instrumentos de la paz del Señor. Por la mañana, visitamos Orvieto, una preciosa ciudad con gran sabor en sus calles y unas espléndidas vistas desde la colina donde se alza. Las casas de altura limitada, sus rincones artísticos, un largo pozo que alberga la ciudad subterránea y sobre todo su gran catedral dedicada a la Asunción de María fueron algunos de los lugares más destacados. En este bonito núcleo urbano, se ve el movimiento propio de un importante nudo de comunicaciones hacia Roma y hacia el norte de Italia.
Ya por la tarde, nos desplazamos al Aeropuerto de Roma-Fiumicino, donde tuvimos más de una hora de espera, durante la cual gozamos de un rato de canto y música (franciscana, catalana y de todo el mundo) gracias al piano que yo mismo pude tocar, en la misma terminal y junto a la puerta de embarque. Un lujo y un placer, además con la participación de numerosos viajeros que esperaban su vuelo.
¡Gracias, Señor, por ayudarnos a ser instrumentos de tu paz! ¡Gracias, Señor, por esta peregrinación por los lugares más significativos de San Francisco de Asís! ¡Gracias a todos (incluidos mis hijos David y Cristina) los que habéis participado y os habéis introducido en la belleza de la paz y la contemplación para practicar el amor y la alegría!












miércoles, 22 de febrero de 2017

Document sobre el fet religiós a Catalunya: benvingut!

Es va presentar el dimarts 21 de febrer a la tarda, en un acte al Parlament de Catalunya, el document ‘El fet religiós en la Catalunya del futur: drets humans, reconeixement i cooperació’. L’escrit presenta les inquietuds de 17 entitats, a les quals se’n poden sumar moltes més dins una iniciativa oberta, en un moment molt important per al nostre país. Són principis basats en una llibertat religiosa entesa des de la idea que la nostra societat és plural, no pas laica o separada en bloc de les creences.

A partir d’aquí, es vol definir una neutralitat religiosa, la de la no confessionalitat dels poders públics, aplicada en un sentit de reconeixement de les realitats religioses i de la cooperació amb les totes les confessions, sigui quina sigui la seva presència, implantació o seguiment entre els catalans. En un document que tracta explícitament la gran qüestió de la llibertat educativa vinculada a les pròpies conviccions religioses, es deixen enrere aquells dos coneguts extrems: la concepció d’un estat confessional, en el nostre cas catòlic, i l’alternativa de convertir l’administració en una instància laïcista excloent que vol relegar les religions a l’àmbit privat.

Amb aquest document, que és molt important perquè el fet religiós no perdi el tren de les transformacions polítiques que es poden produir a Catalunya els propers mesos (siguin quines siguin), es deixa clar que un país madur, democràtic i divers entén les religions com un patrimoni positiu de la societat i, per tant, no hi són ni perquè l’estat s’identifiqui amb cap creença concreta ni perquè totes quedin excloses. En altres paraules, ni laïcisme ni confessionalitat: simplement reconeixement i cooperació des de la separació entre el poder civil i les estructures i les realitats que representen el fet religiós. Donem la benvinguda a una iniciativa, la d’aquest document, que pot ser un referent per a molts altres països o societats concretes, a Europa i a la resta del món.


Documento sobre el hecho religioso en Cataluña: ¡bienvenido!

Se presentó el martes 21 de febrero por la tarde, en un acto en el Parlamento de Cataluña, el documento 'El hecho religioso en la Cataluña del futuro: derechos humanos, reconocimiento y cooperación'. El escrito presenta las inquietudes de 17 entidades, a las que se pueden sumar muchas más dentro de una iniciativa abierta, en un momento muy importante para nuestro país. Son principios basados ​​en una libertad religiosa entendida desde la idea de que nuestra sociedad es plural, no laica o separada en bloque de las creencias.

A partir de aquí, se quiere definir una neutralidad religiosa, la de la no confesionalidad de los poderes públicos, aplicada en un sentido de reconocimiento de las realidades religiosas y de la cooperación con todas las confesiones, sea cual sea su presencia, implantación o seguimiento entre los catalanes. En un documento que trata explícitamente la gran cuestión de la libertad educativa vinculada a las propias convicciones religiosas, se dejan atrás aquellos dos conocidos extremos: la concepción de un estado confesional, en nuestro caso católico, y la alternativa de convertir la administración en una instancia laicista excluyente que quiere relegar las religiones al ámbito privado.

Con este documento, que es muy importante para que el hecho religioso no pierda el tren de las transformaciones políticas que se pueden producir en Cataluña en los próximos meses (sean cuales sean), se deja claro que un país maduro, democrático y diverso entiende las religiones como un patrimonio positivo de la sociedad y, por tanto, no están ni para que el estado identifique con ninguna creencia concreta ni para que todas queden excluidas. En otras palabras, ni laicismo ni confesionalidad: simplemente reconocimiento y cooperación desde la separación entre el poder civil y las estructuras y las realidades que representan el hecho religioso. Damos la bienvenida a una iniciativa, la de este documento, que puede ser un referente para muchos otros países o sociedades concretas, en Europa y en el resto del mundo.

sábado, 5 de noviembre de 2016

Les addiccions, un problema de tota la societat

La mort d’una nena de 12 anys a Madrid, com a conseqüència d’un coma etílic, és un fet terrible que ens ha de fer reflexionar com a societat. Tots ens preguntem què ha fallat en el creixement i l’educació d’aquesta nena i, sobretot, pensem en la importància de l’educació, de la família, de l’eficàcia en la dinàmica d’aprenentatge a l’escola. Més enllà d’aquesta notícia ben actual, que ens colpeix, és important buscar respostes als interrogants sobre les addiccions, a l’alcohol i el tabac, i altres drogues i substàncies diverses, però també per aquelles addiccions socials molt present en el nostre temps. És el cas de la comunicació en xarxa a través de les pantalles, sobretot els telèfons mòbils i l’ordinador amb internet i tot el seu potencial, o també altres costums o pràctiques que moderadament poden ser bones, com ara passejar, practicar esport o fins i tot treballar, però que poden esclavitzar la persona si es porten a un excés.


Les addiccions, en qualsevol cas, són un problema que afecta la condició humana, però també la vida social i econòmica del nostre país i de qualsevol lloc. És important que ens plantegem, com a societat, explorar pautes personals, familiars i socials perquè, sense perdre de vista la importància de la família i l’educació, la persona es reintegri en la societat després de patir alguna de les problemàtiques addictives més importants, com poden ser l’alcohol, les drogues en general, el joc, el sexe o els contactes virtuals. Les addiccions són un esclavatge modern, i ens mostren que, en la vida, tots els progressos i les conquestes o millores humanes es poden convertir en dolentes si no en fem un bon ús.                                                                          
                                                                              Una bona atenció familiar és bàsica contra les addiccions

-----------------------

La muerte de una niña de 12 años en Madrid, como consecuencia de un coma etílico, es un hecho terrible que nos debe hacer reflexionar como sociedad. Todos nos preguntamos qué ha fallado en el crecimiento y la educación de esta niña y, sobre todo, pensamos en la importancia de la educación, de la familia, de la eficacia en la dinámica de aprendizaje en la escuela. Más allá de esta noticia muy actual, que nos impacta duramente, es importante buscar respuestas a los interrogantes sobre las adicciones, al alcohol y el tabaco, y otras drogas y sustancias diversas, pero también para aquellas adicciones sociales muy presente en nuestro tiempo. Es el caso de la comunicación en red a través de las pantallas, sobre todo los teléfonos móviles y el ordenador con internet y todo su potencial, o también otras costumbres o prácticas que moderadamente pueden ser buenas, tales como pasear, practicar deporte o incluso y todo trabajar, pero que pueden esclavizar la persona si se llevan a un exceso.Las adicciones, en cualquier caso, son un problema que afecta a la condición humana, pero también la vida social y económica de nuestro país y de cualquier lugar. Es importante que nos planteamos, como sociedad, explorar pautas personales, familiares y sociales para que, sin perder de vista la importancia de la familia y la educación, la persona se reintegre en la sociedad después de sufrir alguna de las problemáticas adictivas más importantes como pueden ser el alcohol, las drogas en general, el juego, el sexo o los contactos virtuales. Las adicciones son una esclavitud moderno, y nos muestran que, en la vida, todos los progresos y las conquistas o mejoras humanas pueden convertirse en malas si no hacemos un buen uso.

Les addiccions, un problema de tota la societat

La mort d’una nena de 12 anys a Madrid, com a conseqüència d’un coma etílic, és un fet terrible que ens ha de fer reflexionar com a societat. Tots ens preguntem què ha fallat en el creixement i l’educació d’aquesta nena i, sobretot, pensem en la importància de l’educació, de la família, de l’eficàcia en la dinàmica d’aprenentatge a l’escola. Més enllà d’aquesta notícia ben actual, que ens colpeix, és important buscar respostes als interrogants sobre les addiccions, a l’alcohol i el tabac, i altres drogues i substàncies diverses, però també per aquelles addiccions socials molt present en el nostre temps. És el cas de la comunicació en xarxa a través de les pantalles, sobretot els telèfons mòbils i l’ordinador amb internet i tot el seu potencial, o també altres costums o pràctiques que moderadament poden ser bones, com ara passejar, practicar esport o fins i tot treballar, però que poden esclavitzar la persona si es porten a un excés.


Les addiccions, en qualsevol cas, són un problema que afecta la condició humana, però també la vida social i econòmica del nostre país i de qualsevol lloc. És important que ens plantegem, com a societat, explorar pautes personals, familiars i socials perquè, sense perdre de vista la importància de la família i l’educació, la persona es reintegri en la societat després de patir alguna de les problemàtiques addictives més importants, com poden ser l’alcohol, les drogues en general, el joc, el sexe o els contactes virtuals. Les addiccions són un esclavatge modern, i ens mostren que, en la vida, tots els progressos i les conquestes o millores humanes es poden convertir en dolentes si no en fem un bon ús.                                                                          
                                                                                   Una bona atenció familiar és bàsica contra les addiccions

-----------------------

La muerte de una niña de 12 años en Madrid, como consecuencia de un coma etílico, es un hecho terrible que nos debe hacer reflexionar como sociedad. Todos nos preguntamos qué ha fallado en el crecimiento y la educación de esta niña y, sobre todo, pensamos en la importancia de la educación, de la familia, de la eficacia en la dinámica de aprendizaje en la escuela. Más allá de esta noticia muy actual, que nos impacta duramente, es importante buscar respuestas a los interrogantes sobre las adicciones, al alcohol y el tabaco, y otras drogas y sustancias diversas, pero también para aquellas adicciones sociales muy presente en nuestro tiempo. Es el caso de la comunicación en red a través de las pantallas, sobre todo los teléfonos móviles y el ordenador con internet y todo su potencial, o también otras costumbres o prácticas que moderadamente pueden ser buenas, tales como pasear, practicar deporte o incluso y todo trabajar, pero que pueden esclavizar la persona si se llevan a un exceso.Las adicciones, en cualquier caso, son un problema que afecta a la condición humana, pero también la vida social y económica de nuestro país y de cualquier lugar. Es importante que nos planteamos, como sociedad, explorar pautas personales, familiares y sociales para que, sin perder de vista la importancia de la familia y la educación, la persona se reintegre en la sociedad después de sufrir alguna de las problemáticas adictivas más importantes como pueden ser el alcohol, las drogas en general, el juego, el sexo o los contactos virtuales. Las adicciones son una esclavitud moderno, y nos muestran que, en la vida, todos los progresos y las conquistas o mejoras humanas pueden convertirse en malas si no hacemos un buen uso.

jueves, 20 de octubre de 2016

Purificació de la memòria històrica: pau, justícia i perdó

La història és tota la realitat que configura el nostre món a través del temps i de la qual hi ha un esborrany del qual parlava ara fa uns dies el Papa Francesc referint-se als mitjans de comunicació i al periodisme. Tot el que passa es va acumulant, i la humanitat viu un present enfocat cap al futur a partir de la necessària memòria dels fets viscuts anteriorment, en un temps més proper o més llunyà, però uns fets reals i que han condicionat l’evolució del mateix món.

A partir d’aquesta reflexió, és bo que la societat tingui present la memòria històrica, un valor de la societat que tots voldríem que servís per assolir la pau i el benestar de tots els homes i dones, com també dels pobles i altres col·lectius humans. S’ha parlat sovint els últims anys, i també ara, d’aquesta memòria històrica per tancar ferides, alhora que es discuteix sobre la manera de situar-la en la vida de les persones amb l’objectiu de reconciliar i superar situacions de conflicte, com també de purificar aquesta memòria, com ja va dir Joan Pau II en presentar el trípode d’un món més pacificat, basat en la pau, la justícia i el perdó.

Certament la memòria històrica, amb la difusió dels fets i les persones que ens han precedit, és una qüestió que va molt més enllà del pensament humanista cristià. És universal, transversal, present en totes les sensibilitats culturals, polítiques i religioses. És per això que tots hauríem de saber trobar els mecanismes perquè aquesta memòria, des de l’equilibri i la ponderació, serveixi per mirar endavant, per intentar no repetir errors passats i també, sense reobrir ferides ni ressuscitar enfrontaments, reconèixer amb la mateixa justícia aquelles víctimes o persones ferides que necessiten alguna reparació. Però tot, sense visions parcials, amb equilibri i desig de pau.

Un dels elements que contribueixen més notablement al coneixement universal de la història recent, amb personatges i fets, és la publicació de llibres històrics que, en forma de novel·la, relat, assaig o altres gèneres, ens ajuden en aquesta cultura sense barreres ni fronteres. Per exemple, s’han publicat llibres que contribueixen a enfortir i purificar la memòria històrica. Són treballs com ara El silenci de les campanes, de Jordi Albertí, sobre la persecució religiosa premeditada a Catalunya i al conjunt de l’Estat, els relats històrics del monjo de Montserrat Hilari Raguer, que ha rebut tot just ara fa uns dies la medalla d’or de la Universitat de Barcelona per la seva àmplia aportació a la difusió d’una memòria històrica integradora i de justícia. Podríem seguir esmentant els noms de molts catalans més que fan aquesta valuosa feina. Són una petita mostra per explorar tota una investigació plural i positiva pensada, en definitiva, per aconseguir un món millor.

------------------------------------------

La historia es toda la realidad que configura nuestro mundo a través del tiempo y de la que hay un borrador hablaba hace unos días el Papa Francisco refiriéndose a los medios de comunicación y al periodismo. Todo lo que pasa se va acumulando, y la humanidad vive el presente enfocado hacia el futuro a partir de la necesaria memoria de los hechos vividos anteriormente, en un tiempo más cercano o más lejano, pero unos hechos reales y que han condicionado la evolución del mismo mundo.

A partir de esta reflexión, es bueno que la sociedad tenga presente la memoria histórica, un valor de la sociedad que todos queremos que sirva para alcanzar la paz y el bienestar de todos los hombres y mujeres, así como de los pueblos y otros colectivos humanos. Se ha hablado muchas veces, en los últimos años, y también ahora, de esta memoria histórica para cerrar heridas, al tiempo que se discute sobre la manera de situarla en la vida de las personas con el objetivo de reconciliar y superar situaciones de conflicto , así como de purificar esta memoria, como ya dijo Juan Pablo II al presentar el trípode de un mundo más pacificado, basado en la paz, la justicia y el perdón.

Ciertamente la memoria histórica, con la difusión de los hechos y las personas que nos han precedido, es una cuestión que va mucho más allá del pensamiento humanista cristiano. Es universal, transversal, presente en todas las sensibilidades culturales, políticas y religiosas. Por eso todos deberíamos saber encontrar los mecanismos para que esta memoria, desde el equilibrio y la ponderación, sirva para mirar adelante, para intentar no repetir errores pasados ​​y también, sin reabrir heridas ni resucitar enfrentamientos, reconocer con la misma justicia aquellas víctimas o personas heridas que necesitan alguna reparación. Pero todo sin visiones parciales, con equilibrio y deseo de paz.

Uno de los elementos que contribuyen más notablemente al conocimiento universal de la historia reciente, con personajes y hechos, es la publicación de libros históricos que, en forma de novela, relato, ensayo u otros géneros, nos ayudan en esta cultura sin barreras ni fronteras. Por ejemplo, se han publicado libros que contribuyen a fortalecer y purificar la memoria histórica, con trabajos como El silencio de las campanas, de Jordi Albertí, sobre la persecución religiosa premeditada en Cataluña y en el conjunto del Estado, o los relatos históricos del monje de Montserrat Hilari Raguer, que ha recibido justo hace unos días la medalla de oro de la Universidad de Barcelona por su amplia aportación a la difusión de una memoria histórica integradora y de justicia. Podríamos seguir mencionando los nombres de muchos catalanes más que hacen esta valiosa labor. Son una pequeña muestra para explorar toda una investigación plural y positiva pensada, en definitiva, para conseguir un mundo mejor.

jueves, 13 de octubre de 2016

Càritas Catalunya, amb la persona i la família més enllà de les xifres / con la persona y la familia más allá de las cifras

Càritas va atendre directament, durant l’any passat, gairebé 344.000 persones arreu del territori que inclou les diòcesis amb seu a Catalunya. Les famílies amb fills a càrrec, que representen un 64 per cent de l’acció de l’entitat, constitueixen la gran preocupació dins un context social marcat per la pobresa cronificada, per l’augment de les desigualtats i per la persistència d’un atur llarg per a molta gent. Aquestes són algunes de les dades de la memòria 2015 de Càritas Catalunya, presentada aquest matí a Barcelona en presència de l’arquebisbe de Barcelona i també responsable de Càritas a la Tarraconense, Joan-Josep Omella, l’equip de l’entitat a nivell interdiocesà i els directors i principals col·laboradors de les delegacions diocesanes.

L’arquebisbe Omella ha fet seves les paraules del Papa Francesc, quan deia que “les armes que maten marquen els límits del dret a la vida”, i afegia que “hi ha un atemptat contra la vida que és l’economia de l’exclusió, en un sistema que mata”. Omella, a més, ha demanat als responsables polítics, als empresaris, als dirigents en general i a tota la societat civil que posin en el centre la persona, per solucionar aquests greus problemes socials, i també de manera destacada la família, perquè és en el si d’aquesta cèl·lula bàsica de la societat que es concentren bona part dels grans patiments d’aquells homes i dones, nois i noies, nens i nenes, que no tenen allò mínim necessari per viure, per créixer personalment a través de l’educació i per desenvolupar les seves capacitats personals.

Ara ens preguntem si és possible que els responsables polítics i de la societat en general articulin un pacte contra la pobresa i contra l’atur, ja que la unió, com es diu, fa la força també en aquesta gran causa comuna que tots compartim. No cal recordar la generositat i l’exemplaritat en l’acció de Càritas, amb 12.300 voluntaris segons aquesta última memòria de Catalunya i una institució que és l’autèntica Església compromesa amb els més exclosos, amb els qui la mateixa societat descarta. Tot just 54 anys després de la inauguració del Concili Vaticà II, volem reflexionar i dialogar sobre la necessària transformació d’una Església i d’una cultura cristiana cada dia més obertes al món.

-------------------------------------------------
Càritas Cataluña, con la persona y la família más allá de las cifras

Cáritas atendió directamente, durante el año pasado, a cerca de 344.000 personas en todo el territorio que incluye las diócesis con sede en Cataluña. Las familias con hijos a cargo, que representan un 64 por ciento de la acción de la entidad, constituyen la gran preocupación dentro de un contexto social marcado por la pobreza cronificada, por el aumento de las desigualdades y por la persistencia de un paro largo para mucha gente. Éstos son algunos de los datos de la memoria 2015 de Cáritas Cataluña, presentada el martes 11 de octubre en Barcelona en presencia del arzobispo Juan José Omella, también responsable de Cáritas en la Tarraconense, acompañado por el equipo de la entidad a nivel interdiocesano y los directores y principales colaboradores de las delegaciones diocesanas.


El arzobispo Omella ha hecho suyas las palabras del Papa Francisco, cuando decía que "las armas que matan marcan los límites del derecho a la vida", y añadía que "existe un atentado contra la vida que es la economía de la exclusión, en un sistema que mata". Omella, además, ha pedido a los responsables políticos, a los empresarios, a los dirigentes en general y a toda la sociedad civil que pongan en el centro a la persona, para solucionar estos graves problemas sociales, y también de manera destacada a la familia, porque es en el senop de esta célula básica de la sociedad donde se concentran buena parte de los grandes sufrimientos de aquellos hombres y mujeres, chicos y chicas, niños y niñas, que no tienen lo mínimo necesario para vivir, para crecer personalmente a través de la educación y para desarrollar sus capacidades personales.

Ahora nos preguntamos si es posible que los responsables políticos y de la sociedad en general articulen un pacto contra la pobreza y contra el paro, ya que la unión, como se dice, hace la fuerza también en esta gran causa común que todos compartimos. No hace falta recordar la generosidad y la ejemplaridad en la acción de Cáritas, con 12.300 voluntarios según la última memoria de Cataluña y una institución que es la auténtica Iglesia comprometida con los más excluidos, con los que la propia sociedad descarta. Justo 54 años después de la inauguración del Concilio Vaticano II, es bueno reflexionar y dialogar sobre la necesaria transformación de una Iglesia y de una cultura cristiana cada día más abiertas al mundo.

lunes, 10 de octubre de 2016

La Basílica de la Sagrada Família, joia espiritual per a creients i no creients

La Basílica de la Sagrada Família estarà totalment acabada, en principi, l’any 2026, coincidint amb el centenari de la mort d’Antoni Gaudí. Aquesta obra magna del genial arquitecte català, una autèntica “Bíblia sobre pedra” com diuen molts o una expressió de la fe oberta al món com també es comenta, està marcant la vida dels barcelonins i dels catalans. Però no només això. Ha projectat Barcelona, Catalunya i el conjunt d’Espanya a tot arreu, sense cap frontera, a orient i a occident. Es presentava ara fa uns dies el projecte de finalització, amb les sis torres centrals que aniran pujant, és a dir, les dels quatre evangelistes, la Mare de Déu i Jesús, coronant el gran temple amb una alçada de 170 metres.

Tota aquesta meravella naturalment genera els comentaris de fascinació que tots coneixem, alhora que també provoca debats sobre les semblances i diferències amb el projecte inicial de Gaudí, o sobre la seva influència religiosa i cristiana en una societat plural com és la nostra. El regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, afirmava ara fa uns dies que la basílica de la Sagrada Família és “una mena de mona de Pasqua gegant” i qualificava l’edifici de “farsa”. Tot i que ja ha estat desautoritzat per membres del mateix govern municipal, com també criticat per personalitats eclesiàstiques començant pel cardenal Lluís Martínez Sistach, el Consistori segueix practicant una mena de distància o hostilitat, ara exigint també llicència d'obres i el pagament de 840.000 euros cada any. Més enllà de les creences i de les ofenses, la Sagrada Família és una icona de Barcelona i de Catalunya, i més encara si tenim en compte la filosofia del seu arquitecte inicial, que va entendre que havia de ser una església amb les imatges cap a l’exterior, en diàleg amb el món de creients i no creients, sense imposar, simplement proposant la fe en Jesucrist.

També hem sabut aquests dies, pel que ha dit el president del Patronat de la Sagrada Família, Esteve Camps, que s’està concretant ja la regularització del culte, amb una Missa cada diumenge a la nau central, la que estrenava Benet XVI ara fa sis anys en aquella història cerimònia de dedicació del temple, amb la concessió també del títol de basílica. I mentre segueix el seu curs la beatificació d’Antoni Gaudí, un veritable català universal i un exemple de valors humans, podem dir que, encara que hi hagi discrepàncies i debats, la Sagrada Família és una joia, una meravella de tothom, sigui quina sigui la seva creença, ideologia o condició social. Això és senzillament indiscutible.