sábado, 25 de febrero de 2012

Mn. Manuel Valls compleix 20 anys presidint la Missa de La 2 de TVE


El 26 de febrer, primer diumenge de Quaresma, s’emet una celebració especial presidida pel cardenal Martínez Sistach

El seu estil de predicació, pausat i expressiu amb la paraula i el gest, és allò que més es valora des de les comunitats cristianes
                                            
“Quan vaig començar a fer aquest servei televisiu per encàrrec dels bisbes, no m’hauria imaginat mai que continuaria 20 anys després”, assegura Mn. Manuel

L’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, presidirà el diumenge 26 de febrer, a les 10.30 h., la Missa de La 2 de TVE coincidint amb el diumenge I de Quaresma. És una edició especial d’aquest programa, el més antic de la televisió en català amb gairebé 30 anys de vida. El motiu és que Manuel Valls compleix 20 anys com a director i celebrant habitual d’aquesta Eucaristia. Va ser precisament un primer diumenge de Quaresma, però de l’any 1992, quan Mn. Valls va iniciar aquest recorregut després que els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya el nomenessin per substituir l’iniciador de l’espai, Mn. Joaquim Martínez Roura.

Mn. Manuel Valls, nascut a Barcelona el 24 de setembre de 1945, és el rector de la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià des del 8 de novembre de 1997. Va ocupar, entre els anys 1993 i 1998, el càrrec de director del setmanari Catalunya Cristiana. A més, entre altres serveis, ha estat professor de Blanquerna, consiliari de la Fundació Pere Tarrés i membre del consell gestor de l’associació E-Cristians. Va ser ordenat prevere el 13 de desembre de 1975, i va començar el seu ministeri a l’Alt Penedès.

El missatge: paraula i imatge

Com a director i celebrant habitual de la Missa de TVE-2, Mn. Manuel Valls ha ofert als seguidors d’aquest programa televisiu un missatge litúrgic i pastoral clar, senzill i molt elogiat sobretot pels malalts i per la gent gran. El seu estil de predicació, pausat i expressiu amb la paraula i el gest, és allò que més es valora des de molts sectors de les comunitats cristianes arreu de Catalunya.

“Quan vaig començar a fer aquest servei televisiu per encàrrec dels bisbes, no m’hauria imaginat mai que continuaria 20 anys després”, assegura Mn. Manuel. “El més important és donar gràcies a Déu”, afegeix. En la mateixa línia, i dins les seves nombroses sensacions, explica que “el tracte amb la gent que segueix aquesta Missa sempre és molt enriquidor”. Valls reconeix, d’altra banda, que al principi se li feia gran aquesta presència cada setmana a la petita pantalla, tot i que assegura que després ha vist aquesta feina més assequible.

La Missa de TVE-2 en català, que es va començar a emetre regularment el 10 d’octubre de 1982, és fruit d’un acord dels bisbes de Catalunya amb l’ens públic per oferir aquest servei religiós en desconnexió. La seva presència a la petita pantalla s’emmarca en els espais cedits per la cadena a les confessions religioses, i especialment a l’Església catòlica com a majoritària. Actualment, és gairebé cada setmana el programa en català més vist per TVE-2, amb una xifra que oscil·la entre els 50.000 i els 80.000 espectadors.

El desaparegut bisbe Joan Carrera (1930-2008) escrivia aquesta reflexió a l’octubre de 2007, coincidint amb el 25è aniversari de la Missa de La 2: “Vull posar en relleu i agrair l’inestimable servei que ve prestant als catòlics d’aquest país la televisió pública espanyola amb la transmissió, per La 2, de la missa del diumenge. Gràcies, TVE, en nom, especialment, d’un gran nombre de malalts. Gràcies, mossèn Manuel Valls, per la calidesa, la sobrietat i la bellesa de les celebracions. Gràcies a tots els col·laboradors i cantaires”.

Història de LA MISSA DE LA 2 EN CATALÀ

La Missa de Televisió Espanyola és un programa emmarcat en els espais cedits per la cadena pública a les confessions religioses, i especialment a l’Església catòlica com a representant de les creences de la majoria dels ciutadans. La versió catalana de la transmissió va ser possible per la participació dels bisbes de Catalunya en un acord que va permetre iniciar la Missa en català el 10 d’octubre de 1982, ara fa gairebé 30 anys.

La transmissió té una peculiaritat. S’ha realitzat, durant més de 25 anys, amb tots els recursos habituals en una Eucaristia, però des d’un plató de televisió, condicionat per a un programa en directe d’aquestes característiques. Hi ha decorats amb la taula de l’altar, l’ambó per a les lectures i les pregàries, una doble tarima per a la coral, imatges de Crist crucificat i de la Mare de Déu i altres elements. Tot plegat ha donat forma a un producte televisiu únic, amb el qual s’han familiaritzat les milers de persones que segueixen la transmissió cada diumenge a les 10.30 hores, especialment malalts, homes i dones impossibilitats o discapacitats i gent que simplement vol seguir la celebració per motius personals ben diferents.

Des d’aquell 10 d’octubre de 1982, són diverses les etapes i les persones que han estat vinculades amb la Missa de Televisió Espanyola en català. En el seu inici, el programa va tenir com a celebrant habitual Joaquim Martínez Roura, que va ser també uns anys delegat de Mitjans de Comunicació a l’Arquebisbat de Barcelona, mentre que el diaca Josep Urdeix va posar en marxa el producte com a director i coordinador.

L’any 1992, els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya van decidir canviar l’equip i substituir-lo per Manuel Valls, com a sacerdot celebrant, i Jaume Planas com a coordinador. A principis del 2000, poques setmanes després de la mort de Jaume Planas per una malaltia irreversible, va ser nomenat nou coordinador Víctor Subirana, que va ocupar el càrrec fins a finals del 2005. El seu substitut va ser Ignasi Miranda, l’actual coordinador de la Missa de La 2.

La història de la Missa de Televisió Espanyola és variada, i té l’honor de ser el programa més antic de la televisió en català. L’espai, durant el seu primer any i mig, es transmetia des dels estudis de Televisió Espanyola a Miramar, a Montjuïc. Després va passar ja a l’actual centre de producció que l’ens públic té a Sant Cugat del Vallès. Les anècdotes són també nombroses, des dels primers moments en què mossèn Urdeix havia d’anar a un magatzem a buscar materials per als decorats fins a la gestió que comporta buscar un grup diferent cada setmana perquè animi la celebració i canti en els diferents moments de la litúrgia.

Des del juny de 2008, la celebració s’ofereix des d’una capella del Monestir de Sant Domènec, de les monges dominiques, situat molt a prop del centre de producció de TVE a Sant Cugat del Vallès. Primer va ser de manera intermitent, i després, a partir de l’estiu de 2010, ja de forma habitual. Els decorats del plató, això sí, continuen existint. A l’octubre, l’espai celebrarà el seu 30è aniversari.

sábado, 18 de febrero de 2012

Accepto el carnaval en nom de la pluralitat: Que es faci el mateix amb les tradicions religioses de dimensió púbica

El carnaval, amb les rues i les disfresses, és una tradició festiva molt consolidada i força seguida tant a Catalunya com a molts altres països del món. Em sembla molt bé que aquesta diversió faci que molts ajuntaments tallin carrers (malgrat la despesa i les incomoditats que això comporta) i que les administracions públiques cedeixin espais per a aquest tipus d'activitats, tenint en compte la seva popularitat. Jo no comparteixo el carnestoltes, perquè considero que és fer massa gran un espectacle amb poc contingut més enllà de la broma, la disfressa, la diversió i la transgressió. Però respecto la festa, sobretot en nom de la pluralitat. I comprenc que no hi hagi crítiques majoritàries i molt contundents a nivell social i d'opinió col·lectiva, precisament perquè la nostra societat és diversa, i permet tota mena d'expressió pública de sentiments o tradicions, sempre que se segueixi un ordre i es faci pacíficament. I en el carnaval, habitualment, això es compleix.

Només demano que tothom tingui la mateixa actitud, per exemple, si alguna escola pública decideix mantenir la presència d'algun crucifix, si s'hi fan pessebres per Nadal amb el nen Jesús o si se celebra l'Eucaristia al carrer (per exemple, quan ens visita el Papa) i també si es fan processons per la festa de Corpus o per Setmana Santa. Per carnaval, per exemple, gairebé totes les escoles catalanes s'estan programant un dia de festa (majoritàriament el dilluns de Carnaval) i programen oficialment actes o espectacles. També es demana i es promou que els alumnes i els professors es disfressin. Això es fa amb total normalitat, sense que es pregunti a les famílies si els agrada el carnaval o no. Ho trobo lògic, per la dimensió festiva, que habitualment atrau els nens, adolescents i joves. Ara bé, ¿es fa el mateix a l'hora de muntar un pessebre en una escola pública o d'explicar, per exemple, les raons per les quals es fan vacances per Setmana Santa? Sovint surten veus que intenten carregar-se les tradicions religioses, en nom d'un laïcisme excloent o una laïcitat mal entesa. A Catalunya, no s'obliga ningú ni a creure en Déu ni a assumir com a pròpia la religió catòlica o el cristianisme. Però hauria de ser normal, des de la diversitat, assumir que aquestes tradicions són també nostres, fins i tot més enllà de les creences.

La societat és plural. No és laica. És ben legítim que una persona o un grup social es defineixin com a laics o com a ateus, de la mateixa manera que també n'hi ha que són catòlics, protestants, musulmans, jueus, budistes i d'altres creences. És important i positiu que, en la nostra societat democràtica, es vagi consolidant un pacte o un consens de fons perquè tots ens respectem més i millor, assumint els accents de la nostra tradició i la nostra història i perquè, amb confiança, desig de pau i bona convivència, no pensem mai que els uns estem per molestar els altres. La religió no està per ofendre o atacar ningú. Per la seva dimensió pública, a més de privada i personal, es pot proposar, però no s'imposa mai.

Jo, com a cristià, tinc les meves reserves sobre la importància del carnestoltes pel seu origen pagà i, d'alguna manera, oposat a l'esperit de la Quaresma. Aquest temps litúrgic i religiós, que comença enguany el 22 de febrer (dimecres de centra), és un període de conversió per als creients, així com d'austeritat, esperit de privació per solidaritat amb els qui passen gana i altres actituds de seguiment a Jesucrist, que va dejunar 40 dies (i d'aquí ve el nom) abans de patir la mort a la creu. Amb el pas dels segles, naturalment, l'Església i el sentit comú de qualsevol persona amb fe assumeixen que la gent pot divertir-se disfressant-se i passant-s'ho bé per carnaval, sempre que, en consciència, no es menypreï l'essència de l'itinerari quaresmal i la Pasqua.

Per tant, amb respecte a tothom, expresso tot el meu respecte i tota la meva consideració pel carnestoltes, encara que no m'agradi. Fins i tot assumeixo i acullo amb simpatia que als meus fills se'ls demani a l'escola que es disfressin i participin en la festa. Salvant les diferències, també demano que es respecti igualment la cultura cristiana i la dimensió pública del fet religiós, de totes les confessions, com una aportació positiva a la societat, encara que no tothom hi estigui d'acord. Penso que així podrem superar la crisi de valors que vivim i, sobretot, tenir més pau i millorar el nostre món.