Una renúncia per amor, no pas per alliberar-se d'una càrrega

El Papa Benet XVI ha demanat més unitat dins l’Església. Durant l’homilia de la Missa del dimecres de cendra, va fer una crida a superar, sobretot durant el temps de Quaresma, els individualismes i les rivalitats, com un signe lluminós per als allunyats o indiferents a la fe. El Sant Pare ha començat la Quaresma de l’any 2013 amb les dues primeres aparicions públiques després d’anunciar, el dilluns 11 de febrer, la seva renúncia al pontificat. Aquest dimecres de cendra, es van viure moments molt emotius, tant a l’audiència general del matí a l’Aula Pau VI del Vaticà com durant la celebració eucarística de la tarda a la basílica de Sant Pere. Un emocionat Tarcisio Bertone, secretari d’Estat del Vaticà, va agrair a Joseph Ratzinger, en nom de tota la comunitat catòlica, el seu servei a l’Església i al món durant aquests vuit anys.

Una de les grans virtuts de Benet XVI és la seva senzillesa i eclesialitat, entenent la condició de Papa com un servei, però un servei pastoral, espiritual i humà, i també diocesà i sacerdotal. Aquest pontífex, per exemple, ha viscut molts diumenges ordenant sacerdots de la diòcesi de Roma mentre un cardenal presidia beatificacions a la basílica de Sant Pere, o reunint-se amb rectors de parròquies, com farà per exemple avui (sense anar més lluny), mentre la cúria continua amb les tasques ordinàries que sempre ha volgut delegar.

Benet XVI passarà a la història més com un “servidor i pastor” que no pas com un cap d’Estat o un jerarca. La seva proximitat amb el poble cristià i el seu lideratge moral són, per al món, el millor exemple i el gran referent. Ahir, en qualsevol cas, va quedar encara més clar que Benet XVI renuncia no pas per alliberar-se de la càrrega, sinó perquè estima l’Església i la vol deixar en mans d’una persona en millors condicions per conduir-la cap al futur i renovar-la.

Amb tranquil·litat i sense soroll

Benet XVI ha viscut amb tranquil·litat les hores i els dies immediatament posteriors al moment en què va anunciar la seva renúncia. El Sant Pare ha volgut seguir amb la seva agenda sense fer soroll, amb la mateixa profunditat combinada amb la seva senzillesa, segurament com si no passés res. Però evidentment el món continua impactat per la notícia. Alguns creients han criticat la renúncia argumentant que el pontífex es treu de sobre els problemes i la càrrega de la responsbilitat que comporta dirigir l’Església. Però això no és així. Aquí hem d’aplicar més que mai la màxima de “No jutgeu i no sereu jutjats!”

El Papa ha estat exemplar en el seu gest de renunciar, perquè ho ha fet lliurement i perquè l’Església no passa només per ell com a pontífex. Hi ha persones més joves, amb més salut i igualment vàlides que ho poden fer. La majoria de creients ho veuen així, i és, com també va ser la de Joan Pau II, una manera d’estimar l’Església amb fidelitat.

La renúncia del Papa, un exemple que interpel·la i ensenya tothom, creients i no creients

El Papa Benet XVI renuncia al seu càrrec. La notícia, que ha tingut un gran ressò en les últimes hores, sorprenia tothom ahir a mig matí, arreu del món, dins i fora del Vaticà. Gairebé 8 anys després d’arribar a la seu de Pere, Joseph Ratzinger assegura que està cansat, que li manca la força i l’energia necessària, d’esperit i de cos, per seguir duent a terme la missió encomanada pel col·legi cardenalici aquell històric 19 d’abril de 2005. Ahir, festa de la Mare de Déu de Lourdes i Jornada Mundial del Malalt, també va ser una jornada històrica.

 

L’Església i el món s’han beneficiat del gran servei que ha fet l’actual pontífex, que es va presentar davant el planeta com “un humil treballador de la vinya del Senyor”. Ara, amb aquesta humilitat ja qualificada d’exemplar per molts, decideix renunciar. Amb aquest gest, que està previst encara que no tenia tradició en els últims segles, el pontífex dóna una gran lliçó al món. Demostra el seu gran amor a l’Església, el mateix que havia demostrat Joan Pau II quan va decidir seguir malgrat les creixents limitacions de la seva salut, amb un gran exemple d’acceptació resignada de la malaltia. Són dues maneres d’estimar amb una única missió: dues actitutds opinables, però exemplars.

Benet XVI, en aquests anys de pontificat, ha sabut combinar molt bé la defensa de les veritats de la fe cristiana amb el diàleg entre aquesta mateixa fe amb la raó, un diàleg d’obertura sincera i amorosa amb totes les realitats de la humanitat. Entre els grans punts d’aquests gairebé vuit anys de Papa Ratzinger, podem destacar la creació del dicasteri per a la nova evangelització, les tres jornades mundials de la joventut presidides (Colònia 2005, Sydney 2008 i Madrid 2011), les magnífiques encícliques sobre la fe, l’esperança i l’amor, tots els seus documents i també la gestió de problemes com ara la pederàstia comesa per sacerdots, contra la qual ha estat molt ferm, les revelacions de secrets del Vaticà per part de l’exmajordom Paolo Gabriele o les ferides en el diàleg amb els lefebvrians.

Benet XVI sempre ha estimat, i ara també estima, l’Església i el món. La renúncia és la millor confirmació d’aquest amor. Des de les xarxes socials i en les converses al carrer, ja s’han dit moltes coses en un sentit i en un altre. S’ha expressat tristor i incertesa. Però ens quedem amb una idea: Benet XVI actua amb la coherència humil que supera qualsevol vanitat humana o desig de mantenir com sigui una cadira com aquesta, tan humana i alhora tan especial. L’exemple del Papa interpel·la i ensenya tothom, creients i no creients.