Les addiccions, un problema de tota la societat

La mort d’una nena de 12 anys a Madrid, com a conseqüència d’un coma etílic, és un fet terrible que ens ha de fer reflexionar com a societat. Tots ens preguntem què ha fallat en el creixement i l’educació d’aquesta nena i, sobretot, pensem en la importància de l’educació, de la família, de l’eficàcia en la dinàmica d’aprenentatge a l’escola. Més enllà d’aquesta notícia ben actual, que ens colpeix, és important buscar respostes als interrogants sobre les addiccions, a l’alcohol i el tabac, i altres drogues i substàncies diverses, però també per aquelles addiccions socials molt present en el nostre temps. És el cas de la comunicació en xarxa a través de les pantalles, sobretot els telèfons mòbils i l’ordinador amb internet i tot el seu potencial, o també altres costums o pràctiques que moderadament poden ser bones, com ara passejar, practicar esport o fins i tot treballar, però que poden esclavitzar la persona si es porten a un excés.


Les addiccions, en qualsevol cas, són un problema que afecta la condició humana, però també la vida social i econòmica del nostre país i de qualsevol lloc. És important que ens plantegem, com a societat, explorar pautes personals, familiars i socials perquè, sense perdre de vista la importància de la família i l’educació, la persona es reintegri en la societat després de patir alguna de les problemàtiques addictives més importants, com poden ser l’alcohol, les drogues en general, el joc, el sexe o els contactes virtuals. Les addiccions són un esclavatge modern, i ens mostren que, en la vida, tots els progressos i les conquestes o millores humanes es poden convertir en dolentes si no en fem un bon ús.                                                                          
                                                                              Una bona atenció familiar és bàsica contra les addiccions

-----------------------

La muerte de una niña de 12 años en Madrid, como consecuencia de un coma etílico, es un hecho terrible que nos debe hacer reflexionar como sociedad. Todos nos preguntamos qué ha fallado en el crecimiento y la educación de esta niña y, sobre todo, pensamos en la importancia de la educación, de la familia, de la eficacia en la dinámica de aprendizaje en la escuela. Más allá de esta noticia muy actual, que nos impacta duramente, es importante buscar respuestas a los interrogantes sobre las adicciones, al alcohol y el tabaco, y otras drogas y sustancias diversas, pero también para aquellas adicciones sociales muy presente en nuestro tiempo. Es el caso de la comunicación en red a través de las pantallas, sobre todo los teléfonos móviles y el ordenador con internet y todo su potencial, o también otras costumbres o prácticas que moderadamente pueden ser buenas, tales como pasear, practicar deporte o incluso y todo trabajar, pero que pueden esclavizar la persona si se llevan a un exceso.Las adicciones, en cualquier caso, son un problema que afecta a la condición humana, pero también la vida social y económica de nuestro país y de cualquier lugar. Es importante que nos planteamos, como sociedad, explorar pautas personales, familiares y sociales para que, sin perder de vista la importancia de la familia y la educación, la persona se reintegre en la sociedad después de sufrir alguna de las problemáticas adictivas más importantes como pueden ser el alcohol, las drogas en general, el juego, el sexo o los contactos virtuales. Las adicciones son una esclavitud moderno, y nos muestran que, en la vida, todos los progresos y las conquistas o mejoras humanas pueden convertirse en malas si no hacemos un buen uso.

Les addiccions, un problema de tota la societat

La mort d’una nena de 12 anys a Madrid, com a conseqüència d’un coma etílic, és un fet terrible que ens ha de fer reflexionar com a societat. Tots ens preguntem què ha fallat en el creixement i l’educació d’aquesta nena i, sobretot, pensem en la importància de l’educació, de la família, de l’eficàcia en la dinàmica d’aprenentatge a l’escola. Més enllà d’aquesta notícia ben actual, que ens colpeix, és important buscar respostes als interrogants sobre les addiccions, a l’alcohol i el tabac, i altres drogues i substàncies diverses, però també per aquelles addiccions socials molt present en el nostre temps. És el cas de la comunicació en xarxa a través de les pantalles, sobretot els telèfons mòbils i l’ordinador amb internet i tot el seu potencial, o també altres costums o pràctiques que moderadament poden ser bones, com ara passejar, practicar esport o fins i tot treballar, però que poden esclavitzar la persona si es porten a un excés.


Les addiccions, en qualsevol cas, són un problema que afecta la condició humana, però també la vida social i econòmica del nostre país i de qualsevol lloc. És important que ens plantegem, com a societat, explorar pautes personals, familiars i socials perquè, sense perdre de vista la importància de la família i l’educació, la persona es reintegri en la societat després de patir alguna de les problemàtiques addictives més importants, com poden ser l’alcohol, les drogues en general, el joc, el sexe o els contactes virtuals. Les addiccions són un esclavatge modern, i ens mostren que, en la vida, tots els progressos i les conquestes o millores humanes es poden convertir en dolentes si no en fem un bon ús.                                                                          
                                                                                   Una bona atenció familiar és bàsica contra les addiccions

-----------------------

La muerte de una niña de 12 años en Madrid, como consecuencia de un coma etílico, es un hecho terrible que nos debe hacer reflexionar como sociedad. Todos nos preguntamos qué ha fallado en el crecimiento y la educación de esta niña y, sobre todo, pensamos en la importancia de la educación, de la familia, de la eficacia en la dinámica de aprendizaje en la escuela. Más allá de esta noticia muy actual, que nos impacta duramente, es importante buscar respuestas a los interrogantes sobre las adicciones, al alcohol y el tabaco, y otras drogas y sustancias diversas, pero también para aquellas adicciones sociales muy presente en nuestro tiempo. Es el caso de la comunicación en red a través de las pantallas, sobre todo los teléfonos móviles y el ordenador con internet y todo su potencial, o también otras costumbres o prácticas que moderadamente pueden ser buenas, tales como pasear, practicar deporte o incluso y todo trabajar, pero que pueden esclavizar la persona si se llevan a un exceso.Las adicciones, en cualquier caso, son un problema que afecta a la condición humana, pero también la vida social y económica de nuestro país y de cualquier lugar. Es importante que nos planteamos, como sociedad, explorar pautas personales, familiares y sociales para que, sin perder de vista la importancia de la familia y la educación, la persona se reintegre en la sociedad después de sufrir alguna de las problemáticas adictivas más importantes como pueden ser el alcohol, las drogas en general, el juego, el sexo o los contactos virtuales. Las adicciones son una esclavitud moderno, y nos muestran que, en la vida, todos los progresos y las conquistas o mejoras humanas pueden convertirse en malas si no hacemos un buen uso.

Purificació de la memòria històrica: pau, justícia i perdó

La història és tota la realitat que configura el nostre món a través del temps i de la qual hi ha un esborrany del qual parlava ara fa uns dies el Papa Francesc referint-se als mitjans de comunicació i al periodisme. Tot el que passa es va acumulant, i la humanitat viu un present enfocat cap al futur a partir de la necessària memòria dels fets viscuts anteriorment, en un temps més proper o més llunyà, però uns fets reals i que han condicionat l’evolució del mateix món.

A partir d’aquesta reflexió, és bo que la societat tingui present la memòria històrica, un valor de la societat que tots voldríem que servís per assolir la pau i el benestar de tots els homes i dones, com també dels pobles i altres col·lectius humans. S’ha parlat sovint els últims anys, i també ara, d’aquesta memòria històrica per tancar ferides, alhora que es discuteix sobre la manera de situar-la en la vida de les persones amb l’objectiu de reconciliar i superar situacions de conflicte, com també de purificar aquesta memòria, com ja va dir Joan Pau II en presentar el trípode d’un món més pacificat, basat en la pau, la justícia i el perdó.

Certament la memòria històrica, amb la difusió dels fets i les persones que ens han precedit, és una qüestió que va molt més enllà del pensament humanista cristià. És universal, transversal, present en totes les sensibilitats culturals, polítiques i religioses. És per això que tots hauríem de saber trobar els mecanismes perquè aquesta memòria, des de l’equilibri i la ponderació, serveixi per mirar endavant, per intentar no repetir errors passats i també, sense reobrir ferides ni ressuscitar enfrontaments, reconèixer amb la mateixa justícia aquelles víctimes o persones ferides que necessiten alguna reparació. Però tot, sense visions parcials, amb equilibri i desig de pau.

Un dels elements que contribueixen més notablement al coneixement universal de la història recent, amb personatges i fets, és la publicació de llibres històrics que, en forma de novel·la, relat, assaig o altres gèneres, ens ajuden en aquesta cultura sense barreres ni fronteres. Per exemple, s’han publicat llibres que contribueixen a enfortir i purificar la memòria històrica. Són treballs com ara El silenci de les campanes, de Jordi Albertí, sobre la persecució religiosa premeditada a Catalunya i al conjunt de l’Estat, els relats històrics del monjo de Montserrat Hilari Raguer, que ha rebut tot just ara fa uns dies la medalla d’or de la Universitat de Barcelona per la seva àmplia aportació a la difusió d’una memòria històrica integradora i de justícia. Podríem seguir esmentant els noms de molts catalans més que fan aquesta valuosa feina. Són una petita mostra per explorar tota una investigació plural i positiva pensada, en definitiva, per aconseguir un món millor.

------------------------------------------

La historia es toda la realidad que configura nuestro mundo a través del tiempo y de la que hay un borrador hablaba hace unos días el Papa Francisco refiriéndose a los medios de comunicación y al periodismo. Todo lo que pasa se va acumulando, y la humanidad vive el presente enfocado hacia el futuro a partir de la necesaria memoria de los hechos vividos anteriormente, en un tiempo más cercano o más lejano, pero unos hechos reales y que han condicionado la evolución del mismo mundo.

A partir de esta reflexión, es bueno que la sociedad tenga presente la memoria histórica, un valor de la sociedad que todos queremos que sirva para alcanzar la paz y el bienestar de todos los hombres y mujeres, así como de los pueblos y otros colectivos humanos. Se ha hablado muchas veces, en los últimos años, y también ahora, de esta memoria histórica para cerrar heridas, al tiempo que se discute sobre la manera de situarla en la vida de las personas con el objetivo de reconciliar y superar situaciones de conflicto , así como de purificar esta memoria, como ya dijo Juan Pablo II al presentar el trípode de un mundo más pacificado, basado en la paz, la justicia y el perdón.

Ciertamente la memoria histórica, con la difusión de los hechos y las personas que nos han precedido, es una cuestión que va mucho más allá del pensamiento humanista cristiano. Es universal, transversal, presente en todas las sensibilidades culturales, políticas y religiosas. Por eso todos deberíamos saber encontrar los mecanismos para que esta memoria, desde el equilibrio y la ponderación, sirva para mirar adelante, para intentar no repetir errores pasados ​​y también, sin reabrir heridas ni resucitar enfrentamientos, reconocer con la misma justicia aquellas víctimas o personas heridas que necesitan alguna reparación. Pero todo sin visiones parciales, con equilibrio y deseo de paz.

Uno de los elementos que contribuyen más notablemente al conocimiento universal de la historia reciente, con personajes y hechos, es la publicación de libros históricos que, en forma de novela, relato, ensayo u otros géneros, nos ayudan en esta cultura sin barreras ni fronteras. Por ejemplo, se han publicado libros que contribuyen a fortalecer y purificar la memoria histórica, con trabajos como El silencio de las campanas, de Jordi Albertí, sobre la persecución religiosa premeditada en Cataluña y en el conjunto del Estado, o los relatos históricos del monje de Montserrat Hilari Raguer, que ha recibido justo hace unos días la medalla de oro de la Universidad de Barcelona por su amplia aportación a la difusión de una memoria histórica integradora y de justicia. Podríamos seguir mencionando los nombres de muchos catalanes más que hacen esta valiosa labor. Son una pequeña muestra para explorar toda una investigación plural y positiva pensada, en definitiva, para conseguir un mundo mejor.

Càritas Catalunya, amb la persona i la família més enllà de les xifres / con la persona y la familia más allá de las cifras

Càritas va atendre directament, durant l’any passat, gairebé 344.000 persones arreu del territori que inclou les diòcesis amb seu a Catalunya. Les famílies amb fills a càrrec, que representen un 64 per cent de l’acció de l’entitat, constitueixen la gran preocupació dins un context social marcat per la pobresa cronificada, per l’augment de les desigualtats i per la persistència d’un atur llarg per a molta gent. Aquestes són algunes de les dades de la memòria 2015 de Càritas Catalunya, presentada aquest matí a Barcelona en presència de l’arquebisbe de Barcelona i també responsable de Càritas a la Tarraconense, Joan-Josep Omella, l’equip de l’entitat a nivell interdiocesà i els directors i principals col·laboradors de les delegacions diocesanes.

L’arquebisbe Omella ha fet seves les paraules del Papa Francesc, quan deia que “les armes que maten marquen els límits del dret a la vida”, i afegia que “hi ha un atemptat contra la vida que és l’economia de l’exclusió, en un sistema que mata”. Omella, a més, ha demanat als responsables polítics, als empresaris, als dirigents en general i a tota la societat civil que posin en el centre la persona, per solucionar aquests greus problemes socials, i també de manera destacada la família, perquè és en el si d’aquesta cèl·lula bàsica de la societat que es concentren bona part dels grans patiments d’aquells homes i dones, nois i noies, nens i nenes, que no tenen allò mínim necessari per viure, per créixer personalment a través de l’educació i per desenvolupar les seves capacitats personals.

Ara ens preguntem si és possible que els responsables polítics i de la societat en general articulin un pacte contra la pobresa i contra l’atur, ja que la unió, com es diu, fa la força també en aquesta gran causa comuna que tots compartim. No cal recordar la generositat i l’exemplaritat en l’acció de Càritas, amb 12.300 voluntaris segons aquesta última memòria de Catalunya i una institució que és l’autèntica Església compromesa amb els més exclosos, amb els qui la mateixa societat descarta. Tot just 54 anys després de la inauguració del Concili Vaticà II, volem reflexionar i dialogar sobre la necessària transformació d’una Església i d’una cultura cristiana cada dia més obertes al món.

-------------------------------------------------

Càritas Cataluña, con la persona y la família más allá de las cifras

Cáritas atendió directamente, durante el año pasado, a cerca de 344.000 personas en todo el territorio que incluye las diócesis con sede en Cataluña. Las familias con hijos a cargo, que representan un 64 por ciento de la acción de la entidad, constituyen la gran preocupación dentro de un contexto social marcado por la pobreza cronificada, por el aumento de las desigualdades y por la persistencia de un paro largo para mucha gente. Éstos son algunos de los datos de la memoria 2015 de Cáritas Cataluña, presentada el martes 11 de octubre en Barcelona en presencia del arzobispo Juan José Omella, también responsable de Cáritas en la Tarraconense, acompañado por el equipo de la entidad a nivel interdiocesano y los directores y principales colaboradores de las delegaciones diocesanas.

El arzobispo Omella ha hecho suyas las palabras del Papa Francisco, cuando decía que "las armas que matan marcan los límites del derecho a la vida", y añadía que "existe un atentado contra la vida que es la economía de la exclusión, en un sistema que mata". Omella, además, ha pedido a los responsables políticos, a los empresarios, a los dirigentes en general y a toda la sociedad civil que pongan en el centro a la persona, para solucionar estos graves problemas sociales, y también de manera destacada a la familia, porque es en el senop de esta célula básica de la sociedad donde se concentran buena parte de los grandes sufrimientos de aquellos hombres y mujeres, chicos y chicas, niños y niñas, que no tienen lo mínimo necesario para vivir, para crecer personalmente a través de la educación y para desarrollar sus capacidades personales.

Ahora nos preguntamos si es posible que los responsables políticos y de la sociedad en general articulen un pacto contra la pobreza y contra el paro, ya que la unión, como se dice, hace la fuerza también en esta gran causa común que todos compartimos. No hace falta recordar la generosidad y la ejemplaridad en la acción de Cáritas, con 12.300 voluntarios según la última memoria de Cataluña y una institución que es la auténtica Iglesia comprometida con los más excluidos, con los que la propia sociedad descarta. Justo 54 años después de la inauguración del Concilio Vaticano II, es bueno reflexionar y dialogar sobre la necesaria transformación de una Iglesia y de una cultura cristiana cada día más abiertas al mundo.

La Basílica de la Sagrada Família, joia espiritual per a creients i no creients

La Basílica de la Sagrada Família estarà totalment acabada, en principi, l’any 2026, coincidint amb el centenari de la mort d’Antoni Gaudí. Aquesta obra magna del genial arquitecte català, una autèntica “Bíblia sobre pedra” com diuen molts o una expressió de la fe oberta al món com també es comenta, està marcant la vida dels barcelonins i dels catalans. Però no només això. Ha projectat Barcelona, Catalunya i el conjunt d’Espanya a tot arreu, sense cap frontera, a orient i a occident. Es presentava ara fa uns dies el projecte de finalització, amb les sis torres centrals que aniran pujant, és a dir, les dels quatre evangelistes, la Mare de Déu i Jesús, coronant el gran temple amb una alçada de 170 metres.

Tota aquesta meravella naturalment genera els comentaris de fascinació que tots coneixem, alhora que també provoca debats sobre les semblances i diferències amb el projecte inicial de Gaudí, o sobre la seva influència religiosa i cristiana en una societat plural com és la nostra. El regidor d’Arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, afirmava ara fa uns dies que la basílica de la Sagrada Família és “una mena de mona de Pasqua gegant” i qualificava l’edifici de “farsa”. Tot i que ja ha estat desautoritzat per membres del mateix govern municipal, com també criticat per personalitats eclesiàstiques començant pel cardenal Lluís Martínez Sistach, el Consistori segueix practicant una mena de distància o hostilitat, ara exigint també llicència d'obres i el pagament de 840.000 euros cada any. Més enllà de les creences i de les ofenses, la Sagrada Família és una icona de Barcelona i de Catalunya, i més encara si tenim en compte la filosofia del seu arquitecte inicial, que va entendre que havia de ser una església amb les imatges cap a l’exterior, en diàleg amb el món de creients i no creients, sense imposar, simplement proposant la fe en Jesucrist.

També hem sabut aquests dies, pel que ha dit el president del Patronat de la Sagrada Família, Esteve Camps, que s’està concretant ja la regularització del culte, amb una Missa cada diumenge a la nau central, la que estrenava Benet XVI ara fa sis anys en aquella història cerimònia de dedicació del temple, amb la concessió també del títol de basílica. I mentre segueix el seu curs la beatificació d’Antoni Gaudí, un veritable català universal i un exemple de valors humans, podem dir que, encara que hi hagi discrepàncies i debats, la Sagrada Família és una joia, una meravella de tothom, sigui quina sigui la seva creença, ideologia o condició social. Això és senzillament indiscutible.

Missioners i missioneres: la millor cara dels creients en el Déu present al món

Els missioners i les missioneres són notícia especialment aquest mes d’octubre, que l’Església catòlica dedica a la propagació e la fe. No només prediquen l’evangeli i proposen Jesucrist amb el testimoni, sinó que ajuden les persones més necessitades, fomenten l’educació, construeixen hospitals, atenen emergències i, en definitiva, donen la vida per un món millor allà on hi ha més mancances.

Un exemple recent l’hem tingut amb la religiosa de Jesús Maria Isabel Solà, que moria tirotejada a Haití després d’haver volgut quedar-se malgrat el desastre del terratrèmol d’ara fa sis anys. Però n’hi ha molts més que, encara que no morin necessàriament per causes violentes o per desastres naturals, són exemple viu de generositat màxima, de pobresa i de donació als altres. En aquest món tan necessitat de pau i justícia, els missioners i les missioneres expressen la millor cara dels creients en el Déu present en el mateix món.

Com ja deia Joan Pau II, la fe no s’imposa, sinó que es proposa. I això és el que fan els milers de missioners que hi ha arreu del món. Comparteixen les seves qualitats, la seva humanitat íntegra, amb altres persones que moltes vegades no tenen allò mínim necessari o necessiten una obertura a la transcendència. El Diumenge Mundial de la Propagació de la Fe, el Dòmund, culminarà el dia 23 tot el cicle de l’octubre i servirà també perquè els creients contribueixin espiritualment i materialment amb aquest compromís.

A Tarragona, està oberta aquests dies l’exposició ‘El Dòmund al Descobert’, organitzada per les Obres Missionals Pontifícies a Espanya. El lema del Dòmund aquest any, “surt de la teva terra”, ja expressa prou bé l’obertura que el món necessita veure en els qui creuen en Déu, fidels a la llibertat de la nostra societat diversa i alhora a la necessitat de trobar sentit a les nostres vides.

Dos lectors i tres acòlits en el camí cap al Diaconat a l’arxidiòcesi de Barcelona

L’arquebisbe de Barcelona, Joan-Josep Omella, va instituir el dissabte 4 de juny, en una Missa a la Parròquia de Santa Cecília de la capital catalana, dos nous lectors i tres acòlits. Tots ells són pares de família que segueixen el seu camí cap al Diaconat. Quique Fernández i Rubén García van rebre el Lectorat, me ntre que Ignasi Miranda, Carles de Riba i Quim Sabater, l’Acolitat. Omella va destacar en l’homilia que “el servei és el lema d’aquests ministeris, a partir de les paraules de Jesús, quan va dir que havia vingut a servir i no pas a ser servit”. En la mateixa línia, el prelat va comentar que els acòlits han de partir de la idea que “el Senyor és el més important dins el servei a l’altar, perquè no venim, a aquestes celebracions, per fer teatre”. Adreçant-se sobretot als lectors, els ha invitat a “interioritzar i meditar la Paraula de Déu abans de proclamar-la, perquè els qui la segueixen percebin que és Déu qui parla”.

Dins el desenvolupament normal de l’Eucaristia, corresponent al diumenge X durant l’any, els qui van rebre els ministeris primer van ser cridats i després instituïts: els dos lectors i els tres acòlits. A Quique Fernández i Rubén García, l’arquebisbe els ha donat el Llibre de la Paraula de Déu com a signe de compromís amb aquesta dimensió del servei. I als nous acòlits Ignasi Miranda, Carles de Riba i Quim Sabater, els ha lliurat una patena amb el Pa de l’Eucaristia com a signe de l’encàrrec per al servei a l’altar. En els dos ministeris, Joan-Josep Omella ha introduït la institució de lectors i d’acòlits amb les respectives pregàries establertes per a cada cas.

La Parròquia de Santa Cecília, a l’arxiprestat de Sant Gervasi, es va omplir en aquesta primera visita del nou arquebisbe de Barcelona. El rector, Aureli Gómez de Cadiñanos, va saludar amb afecte Mons. Omella i li va agrair la seva presència. Entre els preveres concelebrants, també hi van ser el president de la Comissió per al Diaconat, Josep Serra, el vicari episcopal Lluís Ramis, el rector de la Parròquia de Santa Maria de Badalona, Jaume Aymar (també director de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel), el rector de la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, Manuel Valls, i el delegat d’Economia i director de l’ISCREB, Antoni Matabosch. Al final de l’Eucaristia, l’arquebisbe ha recordat i ha agraït la col·laboració de les esposes i dels fills i altres familiars dins la preparació per al Diaconat, especialment ara d’aquests candidats que han rebut ministeris.

No tot és negatiu: Ponts de l’Ajuntament de Barcelona amb l’Església

S’ha comentat molt, en les últimes setmanes, l’ofensa que ha representat per als cristians la recitació d’un poema inspirat en el Parenostre, amb contingut eròtic i en to de menyspreu, durant el lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona el 15 de febrer passat. Les crítiques tenen tot el seu fonament en el fet que s’hagi produït a la seu de l’Ajuntament de la capital catalana, una institució pública al servei de tots els ciutadans. Penso que l’alcaldessa Ada Colau i el seu equip, algunes vegades, no han estat a l’alçada a l’hora d’entendre i interpretar la diversitat social, que inclou la dimensió religiosa de la persona. L’eliminació de la Missa Pontifical del dia de la Mercè en el programa oficial de la Festa Major de Barcelona, juntament amb l’absència de l’equip de govern municipal a l’ofici solemne, en va ser un clar exemple.

Dit això, hem de ser justos i no quedar-nos només amb els errors, precisament perquè els cristians defensem la llibertat i entenem que la societat és plural, no pas “confessionalment laica”, i perquè les administracions públiques, des de la total neutralitat religiosa, poden col·laborar perfectament de manera pública amb catòlics, protestants, jueus, musulmans o no creients. Això és la diversitat. I l’actual Ajuntament de Barcelona sí que ha sabut, en altres moments recents, estar a l’alçada d’aquesta bona laïcitat basada en la diversitat de tots, que passa per un servei total sense excloure presències socials, religioses, culturals o cíviques en general. Ho va fer molt bé, per exemple, el dissabte 27 de febrer després del Pregó de Setmana Santa organitzat, com cada any, pel Consell de Germandats i Confraries de l’Arquebisbat de Barcelona.

Com ha estat habitual els últims anys, el Consistori va acollir, després de la part religiosa a l’església de Sant Agustí, l’acte institucional de benvinguda a les activitats religioses de la Setmana Santa, amb la presència de la regidora Lola López, en nom del govern municipal, i d’alguns regidors de diversos grups. L’Església va compartir amb l’Ajuntament el cartell oficial de la Setmana Santa 2016. El Consell de Germandats i Confraries també va poder lliurar en aquesta recepció, com sempre des de fa un temps, els Premis Immaculada. Entre els guardonats, hi havia el president del Patronat de la Sagrada Família, Esteve Camps, i el cardenal Lluís Martínez Sistach, pregoner aquest any. A més, el també arquebisbe emèrit va rebre de l’equip d’Ada Colau una placa de reconeixement a la seva trajectòria.

Dins els discursos, la regidora Lola López va assegurar que “els catòlics, i particularment les germandats i confraries, són una part important de la ciutat”, i va afegir que el Consistori “acull amb respecte i amb simpatia aquesta expressió del nostre patrimoni”. Fins i tot va recordar que la història del Saló de les Cròniques, on es va fer l’acte, “té un origen cristià”. Per la seva banda, el president del Consell de Germandats i Confraries, Miguel-Ángel Soto, va defensar “el dret de l’Església a expressar la seva fe i a difondre-la al carrer, amb l’objectiu que augmenti l’adhesió de ciutadans a aquesta creença, perquè això és signe d’una laïcitat de diversitat i llibertat que no s’ha de confondre amb el laïcisme excloent”. Al final, també amb la presència del director general d’Afers Religiosos, Enric Vendrell, es va veure un pont entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Església catòlica.

Per completar aquesta defensa de l’equilibri i la ponderació a l’hora de valorar les nostres institucions civils, en aquest cas l’Ajuntament Barcelona, cal destacar també el lliurament de la Medalla al Mèrit Cívic a l’Escola Pia de Catalunya, el 16 de febrer passat (tot just l’endemà que es recités el Parenostre ofensiu), coincidint amb els 200 anys de l’escola Sant Antoni, que els escolapis tenen al barri barceloní de Sant Antoni. L’acte celebrat igualment al Consistori va ser molt emotiu, amb presentació de la periodista Gemma Nierga, que havia estudiat a les escolàpies, i la participació de diversos antics alumnes. L’alcaldessa Ada Colau va intervenir dins un ambient emotiu en què es van sentir diverses vegades els conceptes “evangeli” o “valors cristians en l’educació”, entre d’altres. Com a creients, catòlics o d’altres religions, hem de ser justos amb les actituds de les administracions públiques civils, perquè moltes vegades no només són correctes, sinó acollidores i exemplars.

Declaració conjunta del Papa Francesc i el Patriarca Kirill de Moscou

Declaració conjunta del Papa Francesc i del Patriarca Kiril de Moscou i Tota Rússia

(Traducció al català: Ignasi Miranda)

"Que la gràcia del Senyor Jesucrist, l'amor de Déu i la participació de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres" (2 Corintis 13,13).

1. Per la voluntat de Déu Pare, de qui procedeix tot do, en el nom de Nostre Senyor Jesucrist, amb l'ajuda de l'Esperit Sant Defensor, nosaltres, Francesc, Papa i Bisbe de Roma, i Kiril, Patriarca de Moscou i Tota Rússia, ens hem reunit avui a l'Havana. Donem gràcies a Déu, glorificat en la Santíssima Trinitat, per aquesta trobada, la primera en la història.
Amb alegria, ens reunim com a germans en la fe cristiana que s'han trobat per "parlar ... personalment" (2 Joan, 12), de cor a cor, i discutir les relacions mútues entre les Esglésies, els problemes palpitants del nostre ramat i les perspectives del desenvolupament de la civilització humana.

2. La nostra trobada fraterna s'ha dut a terme a Cuba, a la cruïlla entre el Nord i el Sud, l'Est i l'Oest. Des d'aquesta illa, un símbol d'esperança del Nou Món i dels dramàtics esdeveniments de la història del segle XX, adrecem les nostres paraules a totes les nacions de l'Amèrica llatina i d'altres continents.
Ens alegra el fet que avui dia aquí la fe cristiana evoluciona dinàmicament. El potencial religiós, de gran abast a l'Amèrica Llatina, les seves tradicions cristianes multiseculars, manifestades en l'experiència personal de milions de persones, són clau per a un gran futur d'aquesta regió.

3. En reunir-nos a distància de les antigues disputes del Vell Món, sentim molt fortament la necessitat de col·laboració entre els catòlics i els ortodoxos, que han d'estar sempre preparats per respondre a qualssevol que els demani raó de l'esperança (1 Pere 3, 15 ).

4. Donem gràcies a Déu pels dons que hem rebut a través de la vinguda al món del seu Fill Unigènit. Compartim la Tradició espiritual comuna del primer mil·lenni del cristianisme. Els testimonis d'aquesta Tradició són la Santíssima Mare de Déu, la Verge Maria, i els sants que venerem. Entre ells, hi ha innombrables màrtirs que van mostrar la seva fidelitat a Crist i es van convertir en "la llavor de cristians".

5. Malgrat tenir la Tradició comuna dels 10 primers segles, els catòlics i els ortodoxos, durant gairebé mil anys, estan privats de comunicació en l'Eucaristia. Vam romandre dividits per les ferides causades pels conflictes del passat llunyà i recent, per les diferències heretades dels nostres avantpassats en la comprensió i l'explicació de la nostra fe en Déu, un ésser únic que existeix en tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Lamentem la pèrdua de la unitat, que era una conseqüència de la debilitat i la pecaminositat humana, que es va produir a despit de la pregària del Primer Sacerdot, Crist Salvador: "Que tots siguin u, que com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat" (Joan 17, 21).

6. Conscients de nombrosos obstacles que cal superar, esperem que la nostra trobada contribueixi a l'obtenció de la unitat manada per Déu, per la qual Crist havia resat. Que la nostra trobada inspiri els cristians de tot el món per invocar amb el nou fervor el Senyor, pregant sobre la plena unitat de tots els seus deixebles. Que aquesta, en el món que espera de nosaltres no només paraules, sinó accions, sigui un signe d'esperança per a totes les persones de bona voluntat.

7. Tenint fermesa per fer tot allò que sigui necessari per a superar les diferències històriques heretades per nosaltres, volem reunir els nostres esforços per donar testimoni de l'Evangeli de Crist i del patrimoni comú de l'Església del primer mil·lenni, responent conjuntament als reptes del món modern . Els ortodoxos i els catòlics han d'aprendre a portar el testimoni comú de la veritat en aquelles àrees, en què és possible i necessari. La civilització humana ha entrat en un període de canvis d'època. La consciència cristiana i la responsabilitat pastoral no ens permeten que ens mantinguem indiferents davant els desafiaments que requereixen una resposta conjunta.

8. La nostra atenció està dirigida principalment a aquelles regions del món on els cristians estan sotmesos a persecució. En molts països de l'Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord, s'exterminen famílies completes dels nostres germans i germanes en Crist, pobles i ciutats sencers habitats per ells. Els seus temples estan sotmesos a la destrucció bàrbara i als saquejos, els santuaris -a la profanació, els monuments- a la demolició. A Síria, l'Iraq i altres països de l'Orient Mitjà, observem amb dolor l'èxode massiu de cristians de la terra on la nostra fe es va començar a estendre, i on ells vivien a partir dels temps apostòlics, juntament amb altres comunitats religioses.

9. Fem una crida a la comunitat internacional perquè prengui mesures immediates per evitar un major desplaçament dels cristians de l'Orient Mitjà. Aixecant les nostres veus en defensa dels cristians perseguits, també ens solidaritzem amb patiments de seguidors d'altres tradicions religioses, que s'han convertit en víctimes de la guerra civil, el caos i la violència terrorista.

10. A Síria i l'Iraq, aquesta violència ha fet perdre milers de vides, deixant sense llars i mitjans de vida uns milions de persones. Fem una crida a la comunitat internacional a unir-se per posar fi a la violència i al terrorisme i alhora, a través del diàleg, a contribuir a la ràpida obtenció de la pau civil. Això requereix una ajuda humanitària de gran escala per al poble que pateix i per a molts refugiats en els països veïns.
Demanem que els qui poden, influir en el destí de tots els segrestats, incloent-hi els metropolites d'Alep, Pau i Joan Ibrahim, capturats a l'abril de 2013, per fer tot allò que sigui necessari per al seu ràpid alliberament.

11. Enviem pregàries a Crist, Salvador del món, sobre l'establiment, a territori de l'Orient Mitjà, de la pau que és producte de la justícia (Isaïes 32, 17), sobre l'enfortiment de la convivència fraterna entre diversos pobles, Esglésies i religions situats en aquesta terra, sobre el retorn dels refugiats a casa seva, sobre el guariment dels ferits i el repòs d'ànimes de les víctimes innocents.
Adrecem, a totes les parts que puguin estar involucrades en els conflictes, una fervent crida perquè es manifesti bona voluntat i s'arribi a la taula de negociació. Alhora, cal que la comunitat internacional faci tots els esforços possibles per posar fi al terrorisme mitjançant accions comunes, conjuntes i sincronitzades. Fem una crida, a tots els països involucrats en la lluita contra el terrorisme, perquè s'impulsin accions responsables i prudents. Fem una crida a tots els cristians i a tots els creients en Déu perquè preguin al Senyor Creador i Provident que té cura del món, demanant-li que guardi la seva creació de la destrucció i no permeti una nova guerra mundial. Perquè la pau sigui duradora i fiable, es requereixen esforços especials destinades al retorn als valors comuns, que ens uneixen, basats en l'Evangeli de nostre Senyor Jesucrist.

12. Admirem la valentia d'aquells que lliuren les seves vides per haver donat testimoni de la veritat de l'Evangeli, preferint la mort davant l'abjuració de Crist. Creiem que els màrtirs dels nostres temps, procedents de diferents Esglésies, però units per un sofriment comú, són la clau per a la unitat dels cristians. A vosaltres, els que pateixen per Crist, dirigeix ​​la seva paraula l'Apòstol del Senyor: "Estimats germans, ... alegreu-vos de poder compartir els sofriments de Crist, i així el dia que es revelarà la seva glòria estareu plens de joia i alegria". (1 Pere 4, 12-13).

13. En aquesta època torbadora, es necessita el diàleg interreligiós. Les diferències en comprensió de les veritats religioses no han d'impedir que les persones de diverses religions visquin en pau i harmonia. En les circumstàncies actuals, els líders religiosos tenen una responsabilitat especial per l'educació del seu ramat en l'esperit de respecte per les creences d'aquells que pertanyen a altres tradicions religioses. Els intents de justificar actes criminals per consignes religioses són absolutament inacceptables. No hi ha cap crim que pugui ser comès en el nom de Déu, "perquè Déu és Déu de pau i no pas de confusió" (1 Corintis 14, 33).

14. Testificant l'alt valor de la llibertat religiosa, donem gràcies a Déu pel renaixement sense precedents de la fe cristiana que ara es porta a terme a Rússia i molts països de l'Europa de l'Est, on per dècades han governat règims ateus. Avui dia, les cadenes de l'ateisme militant van caure, i en molts llocs els cristians són lliures de professar la seva fe. Durant un quart de segle, aquí es van erigir desenes de milers de nous temples, es van obrir centenars de monestirs i escoles teològiques. Les comunitats cristianes realitzen àmplies activitats caritatives i socials, prestant diversa assistència als necessitats. Els ortodoxos i els catòlics sovint treballen colze a colze. Ells defensen la base espiritual comú de la societat humana, donant testimoni dels valors evangèlics.

15. Alhora , ens preocupa la situació que té lloc en tants països, on els cristians s'enfronten cada vegada més a la restricció de la llibertat religiosa i del dret a donar testimoni sobre les seves creences i a viure-hi d'acord. En particular, veiem que la transformació d'alguns països en les societats secularitzades, alienes de qualsevol memòria de Déu i la seva veritat, implica una greu amenaça per a la llibertat religiosa. Estem preocupats per la limitació dels drets dels cristians, per no parlar de la discriminació contra ells, quan algunes forces polítiques, guiades per la ideologia del secularisme que en nombrosos casos es torna agressiu, tendeixen a empènyer als marges de la vida pública .

16. El procés de la integració europea, que va començar després de segles de conflictes sagnants, va ser acollit per moltes persones amb esperança, com a peça de pau i seguretat. Alhora, alertem en contra d'aquella mena d'integració que no respecta la identitat religiosa. Respectem la contribució d'altres religions a la nostra civilització, però estem convençuts que Europa ha de mantenir la fidelitat a les seves arrels cristians. Fem una crida als cristians de l'Europa Occidental i l'Europa Oriental a unir-se amb la finalitat de donar testimoni conjunt sobre Crist i l'Evangeli, perquè Europa mantingui la seva ànima formada per 2.000 anys de la tradició cristiana.

17. La nostra atenció està destinada a les persones que es troben en una situació desesperada, viuen en la pobresa extrema en el moment en què la riquesa de la humanitat està creixent. No podem romandre indiferents a la destinació de milions de migrants i refugiats que toquen a les portes dels països rics. El consum incontrolat, típic per a alguns estats més desenvolupats, esgota ràpidament els recursos del nostre planeta. La creixent desigualtat en la distribució de béns terrenals augmenta el sentit de la injustícia del sistema de les relacions internacionals que s'està implantant.

18. Les Esglésies cristianes estan cridades a defensar exigències de la justícia, del respecte a les tradicions nacionals i de la solidaritat efectiva amb tots els qui pateixen. Nosaltres, els cristians, no hem d'oblidar que "per avergonyir els savis, Déu ha escollit els que el món considera ximples; i per avergonyir els forts, ha escollit els qui el món considera dèbils. Déu ha escollit  la gent menyspreada i sense importància d'aquest món, és a dir, els qui no són res, per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no podrà presumir davant de Déu" (1 Corintis 1, 27-29).

19. La família és el centre natural de la vida d'un ésser humà i de la societat. Estem preocupats per la crisi de la família en molts països. Els ortodoxos i els catòlics, compartint la mateixa visió de la família, estan cridats a donar testimoni sobre la família entesa com un camí cap a la santedat, que es manifesta en la fidelitat mútua dels cònjuges, la seva disponibilitat per donar llum als nens i formar-los, en la solidaritat entre les generacions i el respecte cap als malaltissos.

20. La família és fundada sobre el matrimoni, que és un acte lliure i fidel d'amor entre un home i una dona. L'amor enforteix la seva unió, ensenya a acceptar-se l'un a l'altre com un do. El matrimoni és l'escola de l'amor i de la fidelitat. Lamentem que altres formes de convivència s'equiparen ara a aquesta unió, com també que la visió de la paternitat i la maternitat, d'especial vocació de l'home i de la dona en el matrimoni, santificada per la tradició bíblica, s'expulsa de la consciència pública.

21. Fem una crida a tots perquè es respecti el dret inalienable a la vida. Uns milions de nadons estan privats de la pròpia possibilitat d'aparèixer a la llum. La sang dels nens no nascuts demana a crits a Déu que faci justícia. (Gènesi 4, 10).
La divulgació de l'anomenada eutanàsia condueix al fet que gent gran i malalts comencen a sentir càrrega excessiva per a la seva família i la societat en el seu conjunt.
Expressem la nostra preocupació per l'ús cada vegada més estès de les tecnologies biomèdiques de reproducció, perquè la manipulació de la vida humana és un atac contra els fonaments de l'ésser de la persona creada a imatge de Déu. Considerem que el nostre deure és recordar la immutabilitat dels principis morals cristians, basats en el respecte per la dignitat de la persona que està destinada a la vida d'acord amb el pla del seu Creador.

22. Volem avui dirigir unes paraules especials a la joventut cristiana. Vosaltres, els joves, no heu d'amagar diners a la terra (Mateu 25, 25), sinó utilitzar tots els talents donats per Déu, per afirmar la veritat de Crist en el món i realitzar els manaments evangèlics de l'amor a Déu i al proïsme. No tingueu por d'anar a contra corrent, defensant la veritat de Déu, a la qual no sempre s'ajusten les normes seculars modernes.

23. Déu us estima i espera de cadascú de vosaltres que sigueu els seus deixebles i apòstols. Sigueu la llum d'aquest món, perquè altres, veient el bé que feu, lloïn tots el vostre Pare que és al cel (Mateu 5, 14-16). Eduqueu els nens en la fe cristiana per lliurar-los la perla preciosa de la fe (Mateu 13, 46) que vau rebre dels vostres pares i avantpassats. No oblideu que "Déu us ha comprat per un preu" (1 Corintis 6, 20), el preu de la mort a la creu de Déu home, Jesucrist.

24. Els ortodoxos i els catòlics estan units no només per la Tradició comuna de l'Església del primer mil·lenni, sinó també per la missió de predicar l'Evangeli de Crist en el món contemporani. Aquesta missió requereix respecte mutu entre els membres de les comunitats cristianes. Exclou qualsevol forma del proselitisme.
No som competidors, sinó germans: hem d'eliminar aquest concepte executant tota mena d'activitats relacionades amb els nostres llaços i contactes amb el món exterior. Instem els catòlics i els ortodoxos de tot el món a aprendre a viure junts en pau, amor i harmonia entre ells (Romans 15, 5). És inacceptable l'ús de mitjans incorrectes per obligar els fidels a passar d'una Església a una altra, deixant de banda la seva llibertat religiosa i les seves pròpies tradicions. Estem cridats a posar en pràctica el manament de Sant Pau Apòstol i "anunciar l'evangeli només allà on el nom de Crist no era conegut, per tal de no edificar sobre els fonaments posats per un altre" (Romans 15, 20).

25. Esperem que la nostra trobada contribueixi a la reconciliació on hi ha tensions entre els grecocatòlics i els ortodoxos. Avui dia és obvi que el mètode de "la unió" dels segles passats, que implica la unitat d'una comunitat amb l'altra a costa de la separació de la seva Església, no és la manera de restaurar la unitat. Alhora, les comunitats eclesials que han aparegut com a resultat de circumstàncies històriques tenen dret a existir i fer tot allò que sigui necessari per satisfer necessitats espirituals dels seus fidels, buscant la pau amb els seus veïns. Els ortodoxos i els grecocatòlics necessiten la reconciliació i la recerca de formes de convivència mútuament acceptables.

26. Lamentem l'enfrontament a Ucraïna que ja ha costat moltes vides, ha causat sofriments innombrables als civils, ha enfonsat la societat en una profunda crisi econòmica i humanitària. Fem una crida a totes les parts del conflicte a tenir prudència, mostrar la solidaritat social i treballar activament per a l'establiment de la pau. Instem les nostres Esglésies a Ucraïna a treballar per aconseguir l'harmonia social, com també a abstenir-se de participar en la confrontació i de donar suport al desenvolupament del conflicte.

27. Esperem que la divisió entre els creients ortodoxos a Ucraïna sigui vençuda sobre la base de les normes canòniques existents, que tots els cristians ortodoxos d'Ucraïna visquin en pau i harmonia i que les comunitats catòliques del país contribueixin a això, perquè la nostra germanor cristiana sigui encara més evident.

28. En el món d'avui, multifacètic i alhora unit pel destí comú, els catòlics i els ortodoxos estan cridats a col·laborar fraternament per anunciar l'Evangeli de la salvació, així com a donar testimoniatge comú de la dignitat moral i l'autèntica llibertat humana, "perquè el món cregui" (Joan 17, 21). Aquest món, en el qual s'estan desfent ràpidament els fonaments morals de l'existència humana, espera de nosaltres el fort testimoni cristià en tots els àmbits de la vida personal i social. Podrem en una època crucial donar testimoni conjunt de l'Esperit de la veritat? D'això depèn, en bona part, el futur de la humanitat.

29. Que Jesucrist, Déu home, Nostre Senyor i Salvador, ens ajudi en l'anunci valent de la veritat de Déu i de la Bona Notícia de salvació. El Senyor ens enforteix espiritualment amb la seva promesa infalible: "No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne" (Lluc 12, 32).
Crist és una font d'alegria i d'esperança. La fe en ell transfigura la vida de l'ésser humà, l'omple de significat. Ho han viscut per la seva pròpia experiència tots aquells dels quals es pot dir, amb les paraules de Sant Pere Apòstol: "Abans, ni tan sols éreu poble, però ara sou poble de Déu; abans Déu no us tenia compassió, però ara té compassió de vosaltres" (1 Pere 2, 10).

30. Plens de gratitud pel do de comprensió mútua que s'ha manifestat en la nostra reunió, ens adrecem amb esperança a la Santíssima Mare de Déu, fent sol·licitud amb les paraules de l'antiga pregària: "Sota la vostra empara ens acollim, Santa Mare de Déu". Que la Santíssima Mare de Déu, amb la seva empara, enforteixi la germanor de tots els qui la veneren, perquè ells, en un moment determinat per Déu, s'ajuntin, en pau i concòrdia, en l'únic poble de Déu. Que sigui glorificat el nom de la Trinitat Consubstancial i Inseparable!

Francesc
Bisbe de Roma,
Papa de l'Església Catòlica

Kiril
Patriarca de Moscou i Tota Rússia

12 febrer 2016, l'Havana (Cuba)